Colla gegantera i grallers de Móra d' Ebre.
Berenguer i Galbor, barons d’Entença.
Berenguer V, senyor de les baronies d’Entença i Xiva, de Móra, Tivissa, Pratdip, Falset i Marçà. Es casà amb Galbor de Montcada, amb qui tingué sis fills.
En els preparatius de la conquesta de València apareix un llinatge, el d’Entença, que donarà molt que parlar, anys a venir, en nombroses pàgines de la història de Catalunya. El cavaller Bernat Guillem d’Entença, que anava al costat del Conqueridor en l’expedició contra València, i que a més eren parents, morí abans d’arribar a la ciutat del Túria i aleshores el comte rei armà cavaller a un fill del noble difunt, dit també Guillem. Són els inicis de la gran puixança assolida per aquesta família a partir del moment que un favor reial, el senyoriu de Castellvell, ex marquesat de Siurana, esdevindrà, l’any 1241, la Baronia d’Entença, les possessions de la qual anaven des d’Escala Dei i les muntanyes de Prades fins a Móra, vila i fortificació incloses.
La Baronia d’Entença, doncs, havia quedat fora de la jurisdicció dels Templers de Miravet, els tractes feudals no devien ser massa clars, ja que foren causa d’un greu i sagnant conflicte entre els Entença, i els Montcada que tenien casa a Ascó i que junt amb els Templers posseïen terres en tota la Ribera d’Ebre.
Mort ja el Conqueridor a València el 1276, els Montcada d’Ascó van començar per reivindicar uns dominis que segons ells posseïen en terres de Móra, al mateix temps els Entença s’oposaven a que els del Temple obliguessin a pagar peatge als vianants que des de Camposines anaven a la barca de Móra, però no si anaven a la d’Ascó, això suposava un greu perjudici per les arques dels barons.
D’ací va començar un plet que hagué de fallar el comte rei Pere II, el Gran, que dictaminà que el tribut era legal. Els Entença no en van fer cas i el 1279 s’endinsaren en terres dels Templers i dels Montcada devastant-les i fent presoners.
Així va començar una guerra intercomarcal. Les escaramusses foren freqüents durant anys. L’estiu del 1289 el rei Alfons II el Liberal guerrejava a la Cerdanya contra el rei de Mallorca, Berenguer d’Entença, els seus fills i els homes d’armes de Móra d’Ebre eren a ajudar al rei, el castell de Móra quedava al comandament de la baronessa Galbor.
Això va fer que els del Temple i els Montcada es proposessin posar-hi setge. Assabentat el rei va escriure cartes al germans Montcada: Ramon del castell de Seròs, Pere del castell d’Aitona i Guillem que residia habitualment a Ascó. Altres cartes anaren pels Entença i una altra al Temple.
Els emissaris foren Guillem Sala, escrivà reial i Pere de Barcelona, escrivà del Notari de Lleida. El Mestre del Temple la va retornar perquè segons ell no estava degudament segellada… Ramon de Montcada digué que faria el que fes el seu germà Pere i aquest respongué que no estava en disposició de guardar treves si no eren fins Nadal i si abans no les aprovava Berenguer d’Entença. Guillem de Montcada rebé als emissaris del rei a Ascó, dient-los-hi que primer havia de fer la migdiada i que després cridaria al consell de cavallers.
El dia 9 d’agost lliuraren la carta a Berenguer fill a Alcoleia i tot seguit als altres Entença, més Berenguer havia ja rebut carta de la seva esposa on li comunicava que tot el terme de Móra ja estava envaït. Fetes les queixes al rei, aquest li respongué prometent-li que per cada diner de dany que fessin els hi faria pagar vint.
Móra d’Ebre per aquell temps estava emmurallada, generalment eren parets grosses que limitaven les vivendes, el seu traç deuria seguir els actuals carrers: Nou, Santa Madrona i Portal. Els habitants no arribarien al miler entre les tres comunitats: la jueva, la cristiana i la musulmana, que era la més nombrosa.
Des del castell esgarrifava veure passar els exèrcits enemics al lloc templer de Benissanet. L’11 d’agost ho feia Fra Berenguer de Sant Just amb 40 cavallers i 4.000 peons, amb Pere de Tous, Comanador de Miravet i Guillem de Puignaucler, Comanador d’Ascó, enemic aférrim dels Entença, deixava la seva ballesta a tot aquell qui la volgués disparar, dient als peons. “ara podets disparar a vostra guisa”.El dia 12 va acudir Guillem de Montcada amb 30 genets i 500 homes i el 13 ho va fer Pere de Montcada amb 30 cavallers i 600 soldats. Així doncs reuniren un exèrcit veritablement poderós per aquell temps de gairebé un centenar de cavallers i de 4.000 homes, més encara pensant que els defensors de Móra eren tots dones, jaios i crios.
El setge durà des del 13 d’agost fins gairebé el 29 de setembre, festivitat de Sant Miquel, la verema reclamava a la majoria dels assaltants. Durant aquests dies els atacs foren un darrere de l’altre… res feia decaure els ànims de la baronessa, ni els dels batlle de Móra, Pere de Sant Martí, ni els dels seus defensors, que es van mantenir ferms; després de l’esgotador setge, els atacants es replegaren de nou a Benissanet. Refets atacaren les hortes i les cases de conreu de Móra, però no el castell, on seguia Galbor, que segons l’historiador Bladé Desumvila, era “os dur de pelar”.
Damunt les lluentes armadures dels cavallers oneja la Balça del Temple, i la bandera dels Pans dels Montcada i molts peons d’albergada amb els escuts de cada poble. Creuaren l’Ebre i van devastar el terme de Tivissa, tallant i cremant tot el que tenien davant. Un altre historiador, Jerónimo de Zurita, digué: “temptaren combatre Móra i no poder entrar-hi en combat, feren molt de mal a aquells llocs”.
Dalt de la torre del castell, Galbor no pot contenir l’emoció. La calor sufocant del mes d’agost barrejada amb l’escalfor que rodeja el poble, entra tant dins que fins i tot fa que el seu cos tremoli d’esgarrifança. Tot el que l’envolta és destrucció, sols la lluentor de l’aigua de l’Ebre li arrenca un sospir. Quantes vegades ha contemplat aquest paisatge?
Ara els ulls s’enterboleixen i les llàgrimes inunden les seves galtes. Estreny fort un mocador per la cara. Móra que valenta ets!. Com defenses els teus drets!.
La força de les mans oprimides es torna una abraçada al seu cos.
Passaran els anys i la vostra filla Saurina maridarà amb l’almirall Roger de Llúria, aquell que la història dirà que sota el seu comandament fins els peixos de la mediterrània portaran pintades les quatre barres al llom. El vostre fill Berenguer serà governador d’Otranto, formarà part amb la Gran Companyia de l’almirall Roger de Flor i com a cap d’almogàvers en la campanya de Gal·lipoli on Roger li transferirà el títol de Megaduc de Romania, senyor d’Anatòlia i de les illes de l’imperi. El vostre fill Guillem guerrejarà a la frontera de Múrcia i al setge de Lord al Pirineus i heretarà la baronia d’Entença, Xiva, Falset, Altafulla, Mequinensa, Pratdip, Tivissa i Móra.
Móra d’Ebre, noves guerres flagel·laran la teva pell, amb el tems canviaran les armes que incrementaran la seva força destructiva, però l’heroisme dels teus defensors sempre serà recordat.
De cop un glop de garbinada torna a esgarrifar Galbor, el mocador se li escapa de la mà i fent una i altra volta per l’aire. Sembla un colom!!. Un colom blanc!!
A poc a poc va caient desplegant-se, ara sí que sembla volar… a caigut a l’aigua; l’Ebre rentarà la salabror de les llàgrimes. Encara avui en les nits de lluna plena es poden veure brilla per damunt l’aigua com si fossin estrelles.
Joan i Madrona, llaguters de l’Ebre.
L’escriptor benissanetà Artur Bladé Desumvila ho va escriure així:“qui no ho ha vist, gairebé no s’ho pot creure. Calia avançar a força de pit, més que de braços, per l’estret camí de sirga. Veure’ls sirgar pel Pas de l’Ase o pel Pas de Barrufemes feia estremir.
No podien recular ni que haguessin fet els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega. Eren gent de sac i de corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo. Llops de riu, de gorra enfutrassada i llegua de dimoni.
Quan passaven per davant d’entradors o pedrers on hi havia dones que rentaven, els llaguters, si anaven descansats, riu avall, les florejaven, però quines flors!. I elles responien, sobretot si eren casades i del morro fort.
Sirgant avançaven encorbats, arromangats, renegant, vestits de parracs, talment com una cordada d’esclaus.
Si anant riu amunt o riu avall trobaven boira, cosa freqüent a la tardor o a l’hivern, anunciaven el seu pas amb tres tocs de corn, els quals retrunyien apocalíptics, per valls i muntanyes. Els pagesos vells diuen que sentir-lo tocar feia posar la pell de gallina.
Tot el que els dies de mal temps, aigües amunt era cridòria i renegadissa, esdevenia silenci un dia d’estiu, aigües avall, cap al tard, de cara a la llum encesa de la posta i el descans. A la proa, sobre la coberta bombada de la sama, s’hi veia sovint un gos pelut; els llaguters de cara al patró, empunyaven el rem, que no sempre movien; el patró amb l’arnau entre les cames encenia el mig caliquenyo… agombolat per la cançó del riu, perquè el riu no para mai de cantar.
Enmig del refull, reflectit a l’aigua multicolor, la visió del llagut, era, com diu la bona gent, més bonica que una pintura…”.
Les barcasses s’omplien de mercaderies segons el sentit del viatge: arròs del Delta, taronges de Xerta, terrissa de Miravet, oli i ametlles de Móra, fusta i blat dels Monegros, carbó de Mequinensa… Si la ruta era llarga dins l’escudella de ferro, penjada damunt el fogó, la menja també canviava, des de la bona carn amb fesols o llenties al bon arròs amb peix de la Mediterrània, sempre però, regat amb el vinet de la Terra Alta o el Priorat que omplia carretells o carbasses amb galet de canya i el brotet de timó a la punta.
De record en record, de rialla en rialla, de penúria en penúria, s’esmuny en la memòria dels més grans que han vist com les poderoses garbinades han inflat les flàccides veles, com la fúria de les riades han fet cruixir el costellam de la nau i com a cada estropada la sirga es tibava per evocar la dura tasca… Res podia, però, eclipsar la vellesa de la nostra terra.
Entre les pedres, vora l’aigua, s’amuntega la roba blanca dins un paner. Madrona enfonsa un mocador dins l’aigua, el refrega ensabonant-lo i el torna a mullar. Madrona és una noia de Móra, la seva mare l’ha feta anar a rentar la roba al riu, ara esperarà fent petar la xerrada amb les seves amigues, per veure si arriba el llagut on treballa el Joan, el seu enamorat.
-En baixa un!. Crida una de les seves amigues. –Se li veu la punta del pal.
A poc a poc, seguint el corrent del riu, apareix la barcassa.
-No és el del Joan, el conec bé i este no és. Diu la Madrona.
Al passar enfront les noies un dels llaguters les crida: -Guapes, més que guapes, venga arremangues la faldilla!.
Poca vergonya, que més voldríeu valtros que veure-mos les cuixes! Contesta una d’elles.
El més decidit de tots els hi canta una cançó, tant fort com pot:“A t’ha mare l’he vist / per un carrer costerut / amb les cames enlaire / ensenyant la puput”.
Això fa enfurismar les noies, i sense fer-se esperar la més eixerida li constes cantant: “cara de mangranes agres / i taronges sense suc / lo dia que tu vas néixer / va néixer lo nostre ruc”.
La Madrona no sap on posar-se, té les galtes que li treuen foc. Les rialles d’uns dalt del llagut i d’elles vora l’aigua desfan la cridòria. Les amigues de la Madrona, posant-se el paner al cap, damunt de la capçana i amb la gargutera a la mà, per aprofitar el viatge, decideixen anar-se’n, ella esperà una mica més. Per no estar sola se’n va a la barca de pas, el barquer que sap del seu neguit, li diu la corranda popular: Madrona les barques baixen / i la del Joan no ha baixat / s’haurà quedat a Mequinensa / amb lo llagut foradat.
De sobte crida: – Mira, mira Madrona, ara sí que és el del Joan, no veus que depressa baixen?. Renoi com fan anar els rems!.
El cor de la Madrona es fa tan gran que gairebé no li cap dins el cos. Mentre els llaguters esperen el cop de timó que els portarà a la vora, els dos enamorats es troben amb la mirada:
-Hola Madrona, com va tot?
-Com és que heu tardat tant, que ha passat alguna cosa?.
-No res, dona, no res… Però mos ham fotut un fart de riure; al patró li ha caigut la gorra a l’aigua, quins crits que fotia, sort que el gosset és bon nedador, que sinó escara estaríem pescant-la, después, venga tots a remar.
El temps passa apressa i és fa hora de partir riu avall. La gran barcassa es va allunyant, la Madrona busca la butxaca del davantal i treu un mocador que reparteix entre els seus ulls i la mà fent-lo anar d’un costat a l’altre… El cercet que bufa li pren de la mà i el fa volar cap al mig del riu.
-Mira Madrona. Crida ell. –Sembla un colom!. Un colom blanc!.
A poc a poc va caient desplegant-se; ara sí que sembla volar… A caigut a l’aigua, l’Ebre rentarà la salabror de les llàgrimes, encara avui en les nits de lluna plena es poden veure brillar per damunt l’aigua com si fossin estrelles.
Móra, el castell i els barons d’Entença. L’Ebre, els llaguts i els llaguters sirgant, formen part del nostre passat, això és veritat, però també és veritat que són una realitat, i tot junt: passat, veritat i fantasia és: la història.
Text tret de la pàgina web de morahistòrica.
